Impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana. Sentència 59/2017 Tribunal Constitucional i liquidacions fermes i consentides

L'article 107 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel que s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, estableix que la base imposable de l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana està constituïda per l'increment de valor dels terrenys, posat de manifest en el moment de la meritació i experimentat durant un període màxim de vint anys.

A efectes de la determinació de la base imposable, s'haurà de tenir en compte el valor del terreny en el moment de la meritació. Aquest valor serà, en cas de transmissions de terrenys,  el que tingui determinat en aquest moment a efecte de l'impost sobre béns immobles. Així doncs, es defineix un règim de quantificació

En data 11 de maig de 2017, el Tribunal Constitucional va dictar sentència per la que va declarar la inconstitucionalitat i la nul·litat dels articles 107.1, 107.2a) i 110.4 del Real Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel que s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, però únicament en la mesura que sotmeten a tributació situacions d'inexistència d'increments de valor.

Aquesta sentència reitera el sentit i la resolució de la que es va dictar pel mateix Tribunal Constitucional el 16 de febrer de 2017, en relació a la Norma Foral 16/1989 del Territori històric de Guipúscoa. En ambdues sentències, es considera que els preceptes declarats inconstitucionals vulneren el principi de capacitat econòmica establert per l'article 31.1 de la Constitució, en permetre que es pugui gravar un increment de riquesa inexistent, només pel fet de ser titular d'un terreny durant un període de temps.

Per a determinar quan es produeix una manca d'increment susceptible de ser sotmès a tributació, la sentència del Tribunal Constitucional d'11 de maig, en el seu fonament cinquè, estableix:

“c) la forma de determinar la existencia o no de un incremento susceptible de ser sometido a tributación es algo que solo corresponde al legislador, en su libertad de configuración normativa, a partir de la publicación de esta Sentencia, llevando a cabo las modificaciones o adaptaciones pertinentes en el régimen legal del impuesto que permitan arbitrar el modo de no someter a tributación las situaciones de inexistencia de incremento de valor de los terrenos de naturaleza urbana»”

És a dir, a partir d'aquesta sentència, correspon al legislador estatal regular, tal com ja ha fet la Diputació Foral de Guipúscoa, com s'ha de determinar si ha existit o no increment de valor del terreny a la data de transmissió i les seves conseqüències.

No obstant, l'article 38 de la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional estableix que les sentències recaigudes en procediments d'inconstitucionalitat tindran el valor de cosa jutjada, vincularan a tots els Poders Públics i produiran efectes generals des de la data de la publicació en el «Butlletí Oficial de l'Estat».

Així mateix, l’article 40 de la llei citada anteriorment preveu que les sentències declaratòries de la inconstitucionalitat de lleis, disposicions o actes amb força de llei no permetran revisar processos finits mitjançant sentència amb força de cosa jutjada en què s'hagi fet aplicació de les lleis, disposicions o actes inconstitucionals, excepte en el cas dels processos penals o contenciosos administratius referents a un procediment sancionador en què, com a conseqüència de la nul·litat de la norma aplicada, resulti una reducció de la pena o de la sanció o una exclusió, exempció o limitació de la responsabilitat.

En aquest sentit, el Tribunal Suprem, en sentència 3898/2010, de data 2 de juny, es pronuncia sobre l'eficàcia de les normes declarades inconstitucionals:

"Claro es por tanto, como primera conclusión que no ofrece dudas, que la declaración de inconstitucionalidad (con la única y sola excepción que prevé el inciso final de la segunda de esas normas, sólo referida a los procesos penales o contencioso- administrativos de revisión de resoluciones sancionadoras, en los que la inaplicación de la norma inconstitucional determine un efecto beneficioso para aquél o aquellos contra los que se siguieron esos procesos) deja incólume y no menoscaba el valor de cosa juzgada de la sentencia firme cuya razón de decidir y cuyo pronunciamiento se sustentó en la aplicación de la norma luego declarada contraria a la Constitución (...)

Cuestión distinta, ajena a la regla general que expresan los términos literales de aquella afirmación que hemos rechazado, es la de los efectos jurídicos que aquellos fallos de inconstitucionalidad hayan de producir sobre decisiones firmes adoptadas con anterioridad a ellos aplicando la norma inconstitucional. Como distinto es también el supuesto que surge cuando el Tribunal Constitucional ejerce la facultad que le corresponde de limitar por exigencias o por razones de índole constitucional la natural eficacia retroactiva de dichos fallos, e incluso la de atribuir a su declaración de inconstitucionalidad, por iguales exigencias, sólo una eficacia prospectiva o de futuro.”

En el present cas, la liquidació va esdevenir ferma i consentida, en no haver-se presentat contra la mateixa en temps i forma el corresponent recurs. Seguint les tesis del Tribunal Suprem, encara que els efectes de l'expulsió de l'ordenament jurídic dels articles esmentats del RD Leg 2/2004 sigui ex tunc, no poden tenir efectes sobre sentències fermes o actes administratius ferms i consentits, que no s'han de tornar a revisar per la declaració d'inconstitucionalitat de la normativa aplicada en els mateixos.