Subjecte passiu de l'IBI i Taxes anuals en casos d'atribució d'ús de bé immoble per causa de divorci

L'article 233-23 de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, estableix, en el marc de les disposicions sobre el divorci, que en cas d'atribució o distribució de l'ús de l'habitatge, les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l'habitatge, incloses les de comunitat i subministrament, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec del cònjuge beneficiari del dret d'ús.

Cal esmentar que l'article 111-6 de la Llei 29/2002, de 30 de desembre, del llibre primer del Codi civil de Catalunya, estableix que les disposicions d’aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ésser objecte d'exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament de llur contingut. L'exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats.

De la literalitat de l'article 233-23 esmentat, se'n dedueix que és imperatiu l'establiment del fet de que qui es beneficiï del dret d'ús de l'habitatge en cas de divorci, s'ha de fer càrrec dels tributs i les taxes de meritació anual.

Malgrat el pacte establert en el conveni regulador de divorci, aquest només vincula a les parts. Segons l'article 17.4 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, els elements de l'obligació tributària no podran ser alterats per actes o convenis dels particulars, que no produiran efectes davant l'Administració, sense perjudici de les seves conseqüències jurídiques privades.